cursa de muntanya d´Agullana

Diumenge, 20 de juliol de 2008
20,5 km - 2h35´ (desnivell +- 1.100 m)

Una cursa. La primera de l´any, la primera d´ençà molt temps.

El diumenge es desperta xafogós després d´una nit curta i rera la calitxa del matí ja s´endevina un sol de justícia. El meu germà m´espera, ja no és un runner tan novell, comparteixo amb ell els nervis d´abans de la cursa, sempre hi ha aquella sensació d´incertesa per saber com anirà el matí, si tindrem un bon dia, si tornarem contents a casa, si ens tocarà patir ...

Agullana ens acull enmig una verdor infinita, ens sorpren el lloc i la seva piscina arran de bosc. Altres corredors van arribant, serem uns 70 potser. Després de recullir el pitrall escalfem una mica i ens fem unes fotos a la sortida, "així veurem l´abans i el després!" -diu en Jaume- de ben cert el sol ja ens promet un dia calent.



Mira´l que cofoi en Jaume també:



A les 9 la cursa comença. Per un camí ens endinsem al bosc, el ritme no és fort fins que es converteix en corriol i comença a pujar, llavors el grup s´estira i es comencen a marcar les diferències. Jo ja sé que no porto l´entrenament adequat per una cursa tan curta, no tinc gens de velocitat i el meu únic objectiu és que el xàsis aguanti. Comparteixo camí un parell de kms amb en Jaume i llavors poc a poc comença a deixar-me enrera, fins que no vegi com funciona el meu cos no vull forçar res. Són 9 km de pujada, pistes forestals no gaire tècniques i algun corriol fins arribar al coll del Portell, pas fronterer amb França. Allí el primer avituallament és realment benvingut, ja corro sense samarreta, la necessitat d´aigua és important i m´hi aturo un minut. La cursa continua en baixada i agafo un ritme molt fort per sota de 4´45", adelanto uns quants corredors fins que les meves cuixes comencen a tenir problemes per aguantar les gambades, estic en baixada lliure, com em surti un senglar me l´emporto per davant, no em sento capaç de poder frenar ...



Després del segon avituallament continuo més tranquil, alguna tronada i quatre gotes em fan pensar que m´he lliurat de la calor però no, torna i amb més força. En alguns trams crido "aigua, aigua" com si escoltant la paraula me la pogués beure i calmar la sed. Falten 3 kms i la pell em crema, el sol és tan fort que en la darrera pujada sento que m´apreta i m´ajuda, pura il.lusió, i finalment recordant alguna mala experiència decideixo baixar el ritme al mínim per la por d´un cop de calor.

Repasso el cos i tot està en ordre, potser les cuixes buïdes doncs en les baixades he apretat molt, però res grinyola, estic content. Així arribo tranquilament en 2h35´, en Jaume ha arribat 16´abans i ja comença a repassar la taulada de pa amb tomate, embotit i pinxos a la brasa que ens espera. Realment una cursa maca, casolana, fàcil tècnicament malgrat la calor i amb una immillorable recepció gastronòmica, no tot es patir en una cursa ...